dijous, 30 de novembre del 2017

Lliçó 7. Comentaris sobre poemes i text

Comentaris sobre els poemes i text dels autors proposats:
Apel·les Mestres, Joan Oliver, Jacint Verdaguer, Caterina Albert, Mª Antº Salvà


Apel·les Mestres (Enigma)

“Omple de flors, omple de flors la terra;
pensa que un jorn –no gaire lluny tal volta-
deus baixar a dormir en ses entranyes ...”


Verdaguer (La Xicoira)

Lo fruit de la xicoira, lo de la flor daurada,
no el coneixeu? ...
Apar subtil esfera que hi ha caigut de l’aire
i es té damunt d’un bri, ...
és un pomell d’escuma vanitosa,
una blanca bombolla de sabó,
un vaporós esqueix de nebulosa,
que aspira a ser del prat constel·lació.
El coneixeu el fruit de la xicoira?
Ventau-lo i se desfà com una boira.





Verdaguer (Al cel)

L’Univers és infinit,
pertot acaba on comença,
i ençà i enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i allà on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen





Caterina Albert

En poques paraules; es tracta de l’herbeta que es cria en els junts de les pedres del sól. És un serrellet verd com una veladura d’esperança i suau com una manyaga d’un infantó; un petit serrellet que no munta més que el pla de la via ...


Maria Antònia Salvà (D’un cactus)

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó, bevent la solellada ...


dimecres, 22 de novembre del 2017

Lliçó 6. Influències literàries de la novel·la de Mercè Rodoreda.


Problemes llunyans que el dia a dia han fet fonedissos.



Els “camins mínims” són lluny de mi. Com si no fos jo qui hagués treballat durant anys en aquells endimoniats algoritmes que permetien calcular el camí més curt entre dos punts d’un graf connexa (el mateix que fa ara qualsevol “navegador” pitjant una tecla). En aquest moment, en el punt de l’oblit quasi total de l’algoritme que vàrem implementar per a un model de simulació del trànsit de Barcelona, em preocupa que passen els anys i no he acabat la seva traducció al català pels meus néts encara que, tampoc crec que se’l miressin massa, és a dir, tampoc és molt important si l’acabo o no. 

Lliçó 5. El pròleg de la Plaça del Diamant per a la 26a edició.


Records entranyables.

Sóc fill de Gràcia, del carrer Vic (aleshores es deia “VICH”).

De vegades rebobino la meva vida, fins tan enrere com puc, perquè em sap greu que els records es perdin (els bons, perquè els dolents s’han fet fugissers i no vull que tornin).

Fèiem vida al nostre carrer, tots ens coneixíem i tothom aportava algun “invent” per jugar i divertir-nos. Bales d’acer (les més desitjades), de pedra, de vidre, de fang ... els patacons i els talons encerats ... pistoles i fusells de ganxets, arcs i fletxes, ... patinets i plataformes de fusta amb quatre coixinets ... Tot ens ho fèiem nosaltres i de fet, passàvem més temps fabricant les joguines (i ens divertíem més) que no pas jugant-hi.


Eren temps feliços: a escola (de vegades a les 6 del matí per que tocava guàrdia d’escolanet), els assajos del cor, les misses de difunts, la missa major del diumenge, prèvia encesa de les pastilles de carbó pel turiferari així com ajudar a vestir a tothom, el rosari cada dia, les sortides amb el bisbe a fer cerimònies privades (això si, bon esmorzar –com es cuidaven les monges !!!- i bona propina: 25 pessetes del any 1948/49), els partits de basquetbol, la llet i el formatge dels americans ... i he dit temps feliços perquè no en coneixíem d’altres. Ara els meus nets pensarien que els parlem d’un altre planeta.

Lliçó 4. "A mi el que em va passar llegint la vostre novel·la és que em vaig enamorar de la Colometa." Joan Sales


Problemes físics i mentals sumats, en contrapunt a una situació alegre, de festa.

La Isabel m’havia demanat de no faltar a l’assaig d’avui al Montclar. El esbart Gresol tenia una actuació a l’envelat de la plaça del Diamant i aquesta nit, el mestre escolliria la parella que ballaria “La Morisca”. Vaig arribar d’hora a l’assaig i la Isabel va voler que em possés la faixa per ballar més segur i ella mateixa em va ajudar a enrotllar-me-la a la cintura. Assegut, esperant a començar l’assaig, vaig fer el pitjor que pots fer quan t’espera un examen a l’endemà i és anar-te preguntant:  i si surt aquest tema que contestaré? I si en surt aquell altre? Ai mare meva! No tinc hores per a repassar tot el que em sembla que vaig fluix.

El mestre ens va cridar a la Isabel i a mi per assajar “La Morisca” i al aixecar-me ja vaig sentir que la faixa no estava tan forta com quan ens la lligàvem entre els nois. Vàrem començar amb el galop per col·locar-nos al punt de sortida i tot seguit les tretze tirades de 8 compassos. Encara no havíem acabat la segona tirada que ja notava la faixa fluixa i el cap no parava d’anar equacions amunt i avall. La Isabel amb va prémer  la mà com dient: estigues per la feina, home! I jo entre la faixa i l’examen anava ballant fins arribar a l’última tirada on vaig poder posar la mà a la cintura i fer el galop final i sortida de l’escenari, quan la faixa va anar definitivament a terra.


Al següent diumenge, la Isabel i jo ballàvem “La Morisca” a l’envelat de la plaça del Diamant.

Lliço 3. "Poeta per atzar i novel·lista editor per necessitat ... " Joan Sales.


El despistat

A un bon amic meu, des de molt jove li van posar el capell de despistat.

Amics, família, tots un moment o altre li hem dit la paraula maleïda encara que, per altra banda, aquest capell que ho aguantava quasi tot, li ha permès deixar de fer o deixar d’anar allà on no li venia de gust en aquell moment.

Com ja imagineu, a casa és el lloc ideal per explotar el seu petit “defecte”:
-       Que no has baixat la brossa ? Ai, no me’n he recordat, em sap greu, després la baixaré.
-       Has portat els diaris ? Ho sento, he passat de llarg el quiosc ...


No fa massa temps, explicar a la seva dona, després de un dels seus oblits, que ell no era despistat sinó que tenia una memòria selectiva que recordava perfectament moltes coses però no les petiteses. Ella contestar enfurismada: És a dir, quantes vegades realment no te’n recordes i quantes passes de mi? No cal dir que durant un bon temps li va fer uns morros de pam i que des d’aleshores tenia que anar amb molt de compte amb la seva “memòria selectiva”.