Lliçó 5. El pròleg de la Plaça del Diamant per a la 26a edició.

✪

Records entranyables.

Sóc fill de Gràcia, del carrer Vic (aleshores es deia “VICH”).

De vegades rebobino la meva vida, fins tan enrere com puc, perquè em sap greu que els records es perdin (els bons, perquè els dolents s’han fet fugissers i no vull que tornin).

Fèiem vida al nostre carrer, tots ens coneixíem i tothom aportava algun “invent” per jugar i divertir-nos. Bales d’acer (les més desitjades), de pedra, de vidre, de fang ... els patacons i els talons encerats ... pistoles i fusells de ganxets, arcs i fletxes, ... patinets i plataformes de fusta amb quatre coixinets ... Tot ens ho fèiem nosaltres i de fet, passàvem més temps fabricant les joguines (i ens divertíem més) que no pas jugant-hi.

Eren temps feliços: a escola (de vegades a les 6 del matí per que tocava guàrdia d’escolanet), els assajos del cor, les misses de difunts, la missa major del diumenge, prèvia encesa de les pastilles de carbó pel turiferari així com ajudar a vestir a tothom, el rosari cada dia, les sortides amb el bisbe a fer cerimònies privades (això si, bon esmorzar –com es cuidaven les monges !!!- i bona propina: 25 pessetes del any 1948/49), els partits de basquetbol, la llet i el formatge dels americans ... i he dit temps feliços perquè no en coneixíem d’altres. Ara els meus nets pensarien que els parlem d’un altre planeta.