Lliçó 19. Maridatge de sentiments i música

Hi han músiques que et transporten a un estadi superior, fora d’aquest món, a un nivell d’abstracció i espiritualitat, del que no tornes fins molts segons després que s’ha apagat l’última nota com amb el “Gloria en Re major RV589” de Vivaldi  i en concret el “pau a la terra als homes ...”, El Palau de la Música va emmudir com mai havia “sentit”.

L’òpera i la veu humana, que per mi és el millor instrument que hi ha, m’ha donat moments sublims com l’última ària de Tristany i Isolda de Wagner “Liebestodt”. Té un encanteri que m’atrapa des de la primera nota. La música va ondulant amb una melodia sense estridències, suau, dolça, és el cant en que Isolda fa una lloança a l’estimat, que està mort davant d’ella, però, ho fa com si ell encara fos viu, amb una angoixant follia d’amor o desvari. 

Otello  de Guiseppe Verdi amb la que diuen que és la millor ària d’amor: “gia nella notte densa s’estingue ogni clamor” (final I acte) que acaba amb Otello demanant un petó, encara un altre petó. Però en la mateixa òpera i al final del III acte, Otello en un atac d’extrema gelosia canta l’ària “Fugite !”  demanant a Desdemona que  ensenyi el mocadoret que ell l’hi havia regalat.

A “La Boheme”, l’amor sobtat entre Mimí i Rodolfo al final del I acte “O soave fanciulla”, a“Tosca” el desig sexual d’Escarpia per Flora, a “Lucía di Lammermoor l’ària de la bogeria “il dolce suono” al II acte, ...

La música simfònica també pot assolir moments de pau i felicitat com l’”adagietto” de la cinquena de Mahler (la música omnipresent a la pel·lícula “Mort a Venècia”) i per acabar, el concert que dóna alegria per començar l’any, amb els valsos i polques de la família Strauss al Musikverein de Viena.