Al meu amic Alfons
En arribar al seu taller el vec sentat devant de l'estellera,
foc i metalls es transformen en les seves mans de dits prims i forts,
neixen noves formes.
Sento la seva veu poderosa de baríton entonan una ària d'opera o sarsuela i en acabar-la seguim antigues converses o n'encetem de noves.
Parlarem de música, de dibuix, de pintura, del Liceu, de tenors i sopranos, de la feina, de la familia ...
Amic fidel, pare amantíssim, ara ha fet 30 anys que ens va deixar.
La seva filla Berta li va escriure un llibre de poemes del que n'he triat un:
La por
Vull tenir prou coratge
per sortir a buscar-te a cor obert.
Fendir amb les meves passes
les aigües enfangades de la mort,
iniciar aquest camí
i seguir-lo enllà, on vulgui dur-me;
tenir tan sols una fi;
allà on siguis, trobar-te pare.
Però em fa por desconèixer el terreny,
i em fa por tant trobar-te com no.
Tinc por de perdre'm en un tot boirós
o d'arribar a algún lloc
i no voler tornar-ne.
Tinc por, pare, com quan era petita
i tu m'esvaïes tots els fantasmes.
