Lliçó 25. Les bombolles

... per quin caprici els déus fan i desfan meravelles tan breus

Assentat, esperant el bus davant l’Arc de Triomf, una munió de nanos anava amunt i avall pel Passeig de Lluís Companys seguint un personatge que fabricava bombolles de sabó una darrere l’altra.

Heu vist mai una cosa tan màgica com una bombolla de sabó? Creix, s’infla, s’estira, segons com la toca la llum pren uns reflexos tornassolats i amés, comença a volar i volar fins que de cop i volta desapareix, ja no és res, s’ha fos i com a molt, trobareu unes gotes d’aigua al terra.

En molts moments i ara és un dels més difícils per a nosaltres, jo voldria que moltes coses fossin tan fràgils com una bombolla de sabó per a fer-les desaparegué   per sempre i, en un instant. 

Lliçó 23. El fantasma

La Mercè s'inventa que va a veure al seu amic a l'habitació. I al seu costat (virtualment) hi enraona.

Estava tot molt fosc menys l'espai on un grup de músics esperava les ordres del director per continuar l'assaig. Com un fantasma m'havia escolat dins de l'església en escoltar des del carrer el só de la música i allà estava, en un racó, per gaudir d'allò que més m'agrada: veure un assaig en directe ja que és el moment en que el director esmena i poleix a cada un dels intèrprets fins que tot el conjunt sona com un únic instrument.

 Sóc conscient de les meves mancançes: no toco cap instrument, de música molt poc i tampoc tinc una bona veu així que, més d'una vegada, en els meus somnis, he dit que vendria la meva ànima al diable per poder cantar un "Nessun dorma" o per poder tocar el concert per a violí i orquestra de Txaikovski ... malauradament el somni s'acaba, el diable desapereix i jo segueixo amb la meva veu trencada i l'absoluta incapacitat d'arrancar unes notes coherents a qualsevol instrument.

Lliçó 22. Cal agrair els bons regals

... en Màrius agraeix a la Mercè el regal dels peücs. I dels peücs en fa un símbol, el de la seva terra natal.

No hi ha regal per petit que sigui, que amb els anys no pugui esdevenir un bé molt preuat !

Benvolgut Joan,

Ja fa un munt d’anys (diria que més de 10), vaig estar un parell de dies en el teu hotel (Masia La Palma - l'Empordà) i, a l’hora d’esmorzar, vaig escoltar una música encisadora que no sabia d’on venia. Vaig acostar-me al mostrador i vaig preguntar-te si eren CD’s, cintes, cassets, ... i em vas dir: -res de res, la baixo per "internet", d’una emissora suïssa: “Radio Swiss Classica”.

Des d’aleshores, quan m’assec a l’ordinador, el primer que faig és posar en marxa aquesta emissora i també, donar-te les gràcies Joan, per tantes i tantes hores de bona música, sense cap mena de publicitat ni pesades entrevistes ni ampul·loses descripcions de l’obra que anem a escoltar o que ja hem escoltat.

Una altra vegada, moltes gràcies,

Gabriel.

Amics, us recomano aquesta emissora on trobareu breus trossos de bona música clàssica i moltes vegades, d’autors que són desconeguts, al menys per a mi.   

Lliçó 21. Cançó a la Lluna

... els vaig copiar, i va resultar que, en acabat, me’ls sabia de memòria. Els he dit moltes vegades a la lluna, aquestes nits. Tot dient-los-hi, he trobat que ...

Cançó a la Lluna. Òpera Rusalka d’Antonin Dvorak

Rusalka és una nimfa de les aigües que vol convertir-se en humana per poder viure amb un príncep del que s’ha enamorat, i aquí canta a la Lluna demanant-l’hi que li faci arribar els seus sentiments.

Lluna, que amb la teva llum il·lumines tot

des de les profunditats del cel

i vagues per la superfície de la terra

banyant amb la teva mirada les llars dels homes.

Lluna ! parat un moment 

i digues-me on se troba el meu amor

digues-l’hi, lluna platejada,

que és el meu braç qui l’estreny

perquè se’n recordi de mi

al menys un instant.

Busca’l pel vast món 

i digues-l’hi, digues-l’hi que l’espero aquí

i si soc jo amb qui la seva ànima somia

que aquest pensament el desperti.

Lluna ! no te’n vagis, no te’n vagis

Lliçó 19. Maridatge de sentiments i música

Hi han músiques que et transporten a un estadi superior, fora d’aquest món, a un nivell d’abstracció i espiritualitat, del que no tornes fins molts segons després que s’ha apagat l’última nota com amb el “Gloria en Re major RV589” de Vivaldi  i en concret el “pau a la terra als homes ...”, El Palau de la Música va emmudir com mai havia “sentit”.

L’òpera i la veu humana, que per mi és el millor instrument que hi ha, m’ha donat moments sublims com l’última ària de Tristany i Isolda de Wagner “Liebestodt”. Té un encanteri que m’atrapa des de la primera nota. La música va ondulant amb una melodia sense estridències, suau, dolça, és el cant en que Isolda fa una lloança a l’estimat, que està mort davant d’ella, però, ho fa com si ell encara fos viu, amb una angoixant follia d’amor o desvari. 

Otello  de Guiseppe Verdi amb la que diuen que és la millor ària d’amor: “gia nella notte densa s’estingue ogni clamor” (final I acte) que acaba amb Otello demanant un petó, encara un altre petó. Però en la mateixa òpera i al final del III acte, Otello en un atac d’extrema gelosia canta l’ària “Fugite !”  demanant a Desdemona que  ensenyi el mocadoret que ell l’hi havia regalat.

A “La Boheme”, l’amor sobtat entre Mimí i Rodolfo al final del I acte “O soave fanciulla”, a“Tosca” el desig sexual d’Escarpia per Flora, a “Lucía di Lammermoor l’ària de la bogeria “il dolce suono” al II acte, ...

La música simfònica també pot assolir moments de pau i felicitat com l’”adagietto” de la cinquena de Mahler (la música omnipresent a la pel·lícula “Mort a Venècia”) i per acabar, el concert que dóna alegria per començar l’any, amb els valsos i polques de la família Strauss al Musikverein de Viena.

Lliçó 14. Retrat

Retrat

Al meu amic Alfons

En arribar al seu taller el vec sentat devant de l'estellera,
foc i metalls es transformen en les seves mans de dits prims i forts,
neixen noves formes.

Sento la seva veu poderosa de baríton entonan una ària d'opera o sarsuela i en acabar-la seguim antigues converses o n'encetem de noves.

Parlarem de música, de dibuix,  de pintura, del Liceu, de tenors i sopranos, de la feina, de la familia ...

Amic fidel, pare amantíssim, ara ha fet 30 anys que ens va deixar.

La seva filla Berta li va escriure un llibre de poemes del que n'he triat un:

La por

Vull tenir prou coratge

per sortir a buscar-te a cor obert.

Fendir amb les meves passes

les aigües enfangades de la mort,

iniciar aquest camí

i seguir-lo enllà, on vulgui dur-me;

tenir tan sols una fi;

allà on siguis, trobar-te pare.

Però em fa por desconèixer el terreny,

i em fa por tant trobar-te com no.

Tinc por de perdre'm en un tot boirós

o d'arribar a algún lloc

i no voler tornar-ne.

Tinc por, pare, com quan era petita

i tu m'esvaïes tots els fantasmes.

Haikus i Tankes

A Sant Celoni:

           Ball de Gitanes,                     

          mirada plorallosa,

          torna joventut !

Tothom ballant,

dringuen els picarols,

joia que no s'acaba.

Omplen la plaça,

les parelles joioses,

a punt de ballar.

les noies molt mudades,

ells, barrets emplomallats.